Tornem una vegada i una altra al fanzine. Aquesta és una de les poques certeses entre tanta discussió sobre polítiques culturals i moviments de suposada defensa d’alguna cosa al que s’identifica com la Cultura (amb majúscula), quan ja fa temps que vàrem convindre que es tractava de cultura (en genèric) i que era una cosa que si en alguna mesura està en perill és en mans de molts dels que diuen pretendre salvar-la.

Iniciem el projecte de La fanzinoteca ambulant identificats completament amb l’ADN d’aquestes publicacions precàries i dels desitjos que les impulsen: produir amb el que es té, transcendir el necessari, treballar des de la col·laboració i compartir lliurement.

Ens importa un rave si algú pensa que es tracta d’alguna cosa desfasada, quelcom d’un altre temps. No ens interessa gens la discussió sobre el sentit que tenen els fanzines en l’era d’Internet 2.0. A nosaltres encara se’ns posen els pèls de punta quan sentim parlar a Joni D. a Can Masdeu sobre els fanzines Punk dels 70’s i 80’s igual que quan remenem entre els exemplars recentment editats a la venda a Fatbottom o rebre un exemplar d’un fanzine científic que ens porta un col·lega de Buenos Aires. En totes i cadascuna d’aquestes ocasions sentim que alguna cosa cobra sentit en relació a la paraula cultura.

No pretenem amb això idealitzar l’espai de precarietat que suposa la realització d’un fanzine ni pretenem deixar suspesa la idea en la paradoxa de la “llibertat creativa vs. la necessitat de menjar “. Però tampoc acceptem el xantatge vomitiu que ens situa en aquest abisme en què ens han fet creure que només estem a resguard de la mà de les indústries capitalistes o d’institucions, governades massa sovint anti-democràticament, massa sovint per dèspotes il·lustrats, que ens diuen com hem de ser, com hem d’actuar, com hem d’imaginar i comunicar-nos. Són ells els que han construït aquest abisme irreal que ens ha convertit en mers productors i consumidors d’aquesta Cultura normalitzadora i autoritària. Un abisme en què volen fer-nos creure que el coneixement no dóna de menjar si no genera plusvàlua, si no produeix un capital subjecte a l’acumulació i a l’especulació, ja sigui en termes econòmics com en termes Polítics (si, amb la “P” en majúscula també: la política dels partits polítics)

Però aquest abisme no existeix realment. Els fanzines, sense pretendre ser la solució a res, hi són sempre per recordar que “si que es pot”, que hi ha altres relats més enllà de l’autoritari i l’hegemònic, que hi ha altres economies i que el menjar o no menjar no tenen res a veure amb produir o no coneixement, amb compartir lliurement. Que totes puguem menjar té a veure amb la construcció d’una societat més justa, en la que es reconegui la riquesa que suposa el treball en cultura per a les nostres societats, en què es reparteixi aquesta riquesa de forma justa, en què s’impedeixi a uns poquíssims acumular tant de forma tan vergonyosa. Es tracta d’acabar amb aquest capitalisme atroç i aquesta falsa democràcia completament venuda al capital i a les vanitats.

Ha estat molt trist constatar com en els últims anys en aquesta ciutat, i per extensió aquest país, la majoria de vegades que artistes i agents culturals s’han organitzat per lluitar en nom de la defensa de la Cultura, s’ha fet des del desig de preservar un sistema pervers de subvencions, privilegis, amiguisme, autoritat i, sobretot, articulat des de la idea de la cultura com a recurs. La majoria d’aquests moviments han tingut lloc des d’aquest abisme de la por, des de la idea preconcebuda que no hi ha possibilitat de sortir-ne. I cada moviment es desactiva per si sol, vulnerable al xantatge, incapaç de sortir de la bombolla.

Hi ha molts llocs, a la cultura, des d’on lluitar per construir aquesta altra societat: des de la xarxes socials, el copyleft, l’okupació, la desobediència civil, el microfinançament, etc. però també hem de reproduir espais autogestionats, cooperatives, caixes de resistència o noves universitats. Alternatives des de les que rescatar-nos de l’abisme per generar i compartir nous imaginaris. El fanzine no és El Paradigma, òbviament, però ens recorda de forma inequívoca la importància que els processos de singularització tenen en moments com aquest.

Tornar al fanzine una vegada i una altra és una altra forma d’apoderament que no només ens permet existir sinó demostrar que no els necessitem, que no pensem obeir i que no tot ho poden controlar. I ni falta ens fa que els interessi, ni que ens legitimin, ni valorin l’impacte que el nostre mig centenar de fotocòpies té en el seu pervers ordre de les coses i al suposat i esclavitzant creixement econòmic.

minizine1minizine2minizine3