Volant amb fanzins

Publicado:
Vam arribar a Medellín. Tot i que aquesta fanzinoteca té clares connexions amb Llatinoamèrica (personals i de continguts) és la primera vegada que la fem travessar l’Atlàntic. Ens van convidar a participar en un munt de coses que passen aquests dies per aquí i no ho vam dubtar ni un minut. Vam posar un centenar i mig de fanzins del nostre fons en una maleta i els vam pujar a un avió. I jo vaig tenir l’honor d’acompanyar-los.
Quan vam pensar en quins fanzins posaríem a la maleta, vam intentar pensar en què seria el més interessant per compartir amb la gent de Medellín, lloc en el qual sabem que hi ha una interessantíssima activitat fanzinera. D’aquesta manera, intentant endevinar el desig, vam fer una selecció des de dos grans temes a partir dels quals vam fer dos paquets de fanzins: (1) fanzins de Barcelona, pensem que una de les oportunitats que ens dóna el nostre arxiu és generar altres mirades cap a la nostra ciutat, cap a la cultura de la nostra ciutat, i (2) fanzins de còmic/il·lustració, atès que un dels esdeveniments en els quals participarem és el Festival ENTREVIÑETAS, sobrant obvies explicacions. Al final van sortir tres paquets, en comptes de dos, ja que, per descomptat, hi ha un grup de fanzins que pertanyen a tots dos: els fanzins de còmic/il·lustració que alhora tenen una forta relació amb Barcelona.
Just abans de pujar a l’avió vaig decidir posar a la meva bossa de mà alguns dels fanzins que em venia de gust llegir durant el llarg viatge. Vaig triar ràpidament, i sense pensar-ho gaire, una mica més d’una desena d’exemplars del paquet de “fanzins de Barcelona”. Alguns els havia llegit fa molt i d’altres encara no havia tingut temps de llegir-los a fons. Tot i que la selecció va ser apressada, i per tant no constitueix una selecció estudiada que pugui argumentar objectivament, sí que vaig intentar posar a la bossa alguns dels fanzins que em semblen clarament significatius de l’escena fanzinera barcelonesa.
Quina gran decisió volar amb fanzins. Això va transformar el tediós vol transatlàntic en una oportunitat, malauradament poc freqüent, de dedicar temps a antics fanzins, de perdre’m en les intenses, absurdes, intel·ligents, hilarants, compromeses, personals, contradictòries, sinceres i delicioses pàgines de cadascuna d’aquestes estupendes publicacions. Una meravellosa oportunitat per recordar(-me) per què faig això.
Una lectura fragmentada i irregular, però deliciosament rizomàtica i vertadera. Vaig començar per un dels exemplars que no havia llegit encara, Acabáramos (número 0) (2009). Un fanzine fet amb tota la intenció i consciència fanzinera però estranyament produït amb massa recursos. Em va encantar. A més, si volia trobar altres mirades cap a Barcelona, aquí hi ha una d’interessant. Bona part del fanzine tracta sobre el model turístic de Barcelona. Especialment em van saltar les llàgrimes de riure llegint l’article de Katsuhiro Méndez en el qual proposa 10 maneres de “descongestionar” de turistes. Recomanable també, en el mateix fanzine, un divertit relat sobre l’experiència laboral d’un empleat de France Telecom on els mèrits s’acumulen a base d’intents de suïcidi.
També sobre el món laboral (hi ha alguna cosa més d’actualitat avui en dia a Barcelona?) versa un hilarant article de Kiko Amat en l’últim número (#6) de La Escuela Moderna (2011): El pitjor treball de la meva vida. Un repàs-rànquing de les pitjors feines a les que l’autor va haver de sotmetre’s abans d’emergir com una de les promeses literàries de la Barcelona més gamberra. O cool. No ho sé. No hi ha dubte que si hi ha consens sobre un fanzine a Barcelona aquest potser és el que han editat al llarg de vuit anys els germans Amat. En paraules del mateix Kiko en aquest número de tancament “Un dels millors fanzins del país. Si no el millor”. No té àvia el noi (que no li diguin, però jo penso el mateix)
Les reflexions meta-fanzineres són una constant en aquest tipus de publicacions. Potser els casos més clars els vaig trobar, en aquesta ocasió, en el Cateados 21# (2004) i Monja Jamón -4 (2003). Tots dos fanzins amb totes les de la llei, és a dir, revistes fetes des del cor, caòtiques, personalíssimes, compromeses i sota el mandat de “més clar: l’aigua”. En el cas de Cateados aquesta tautologia del fanzine et colpeja a la cara només obrir-lo. Dos titulars: “Fotocòpia eterna” i “Condició fanzinera”. I just després, per Breixo, una més que documentada (i no per això menys veritat) breu història del fanzine. El cas de Monja Jamón, entre la multitud d’articles i ressenyes que transiten els més diversos mons de la Cultura Visual, trobem un interessantíssim relat sobre el final de Fondo Perdido, un intent d’associació del fanzinisme barceloní que com és habitual en aquests intents de “hem de fer alguna cosa” no va fructificar. És a dir, una petita història de la micropolítica del fanzine de la ciutat.
Una de les alegries que em vaig donar aquesta estranya sessió de lectura per sobre dels núvols va ser descobrir entre els agraïments del Smile 9 (2008) una menció a La Fanzinoteca. Perquè Smile és un altre dels fanzins barcelonins amb reputació. Realment Smile mola molt, amb continguts molt cuidats i amb coneixement de causa.
En els mateixos agraïments em va sorprendre trobar també alguns dels fanzins que havia posat a la bossa (potser l’elecció no va ser tan a l’atzar): el ja esmentat La Escuela Moderna i un que és un dels meus favorits Club de Fans del Príncep Carles de que vaig rellegir el número 0 (2008) que arran d’aquesta coincidència em vaig adonar que comparteixen alguns dels col·laboradors.
En el Club de Fans del Príncep Carles hi ha de tot, sobretot molt humor. Parlen d’intervencions a l’espai públic (interessant col·lecció de frases en murs), còmic (molt recomanable l’article Jack Chick l’autor de còmic cristià-fanàtic) i múltiples col·laboracions sense solta ni volta entre les quals destaco una de les meves debilitats fanzineres: Verduras Negras, en aquest cas amb “La verdadera mà grua”.
Però superant en embolic de continguts a aquest últim està un altre dels descojonants fanzins del nostre fons: AUORGH! Boletín oficioso del P.U.S (2003-2004). P.U.S. és el Partit d’Unificació Surrealista, toma ja! Pots passar-te hores llegint aquesta publicació i sempre trobes alguna cosa nova. Quin barroquisme de continguts! però et mors de riure i òbviament et fas incondicional seguidor de Balbino Parox.
En el mateix pla d’allau d’informació (ara et parlo de la Llei de partits, ara del MoMa a Berlín, ara et poso un acudit i després et parlo de Neil Young) versa el número 0 de Follón (2005). Un d’aquests fanzins musicals amb interessants entrevistes (a gent com Richard Hell, Anddy Abbott o Jon Wurster) i “les típiques ressenyes”. Una publicació molt personal, rebel i amb un curiós (encara que no poc habitual) fake en la maquetació de papers tallats i enganxats malintencionadament, com quan no hi havia ordinadors ni programes de maquetació. Una entranyable actitud de nostàlgia punk que també destil·la en els continguts, i es fa explícit en el títol, del següent exemplar que em vaig cruspir mentre sobrevolava algun lloc al mig de l’oceà: Mi hermana es una punk #0 (2003). Un fanzine extremadament espontani i radical ple de poemes visuals, breus opinions i mini ressenyes.
Finalment, vaig obrir l’últim exemplar que em quedava a la bossa Nenazas (2013), un fanzine que “va de nenazas, que no només per a nenazas”. Un fanzine deliciós, ple de poesia, relats i dibuixos molt bonics. També porta publicat un fantàstic article sobre amor i feminisme, extret del fanzine Evol (de Marta Vargas) amb Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre de protagonistes.
Tanco l’última pàgina d’aquest últim fanzine en paper rosa, amb el somriure marcat al rostre que m’ha deixat l’última historieta de Nenazas. Miro cap a la pantalla de la cabina de l’avió on projecten ara aquesta successió exasperant de mapes amb la trajectòria del vol. Ja queda menys, sobrevolàvem Veneçuela. Per la finestreta veig terra i em sento feliç de portar a la bodega centenars d’altres exemplars que permeten infinites derives com la que acabo d’experimentar mentre l’avió marcava una trajectòria infal·lible cap a Colòmbia.